Els antecedents: Charles Cros
El 1877 el físic i poeta francès Charles Cros va presentar a l'Académie des
Sciences un estudi sobre el que anomenava el paléophone, que mai construiria
però del qual n'enunciava el principi bàsic: "si una membrana traça mitjançant
una agulla incorporada un solc en produir un so, aquest solc generarà una
vibració de la membrana quan s'hi faci passar l'agulla novament, podent-se
escoltar d'aquesta manera el so original".
 |
| Charles Cros |
El primer enregistrament: Thomas Alva Edison
Pocs mesos més tard, l'inventor el nordamericà Thomas Alva Edison ja estava
construint una màquina capaç d'enregistrar sons basant-se en un princípi idèntic
al de Cros, la teoria del qual no coneixia.
 |
| Thomas Alva Edison |
so, i graphéin, gravar), que consistia en un cilindre estriat, recobert de paper
d'estany i accionat per una manivela que duia adossat un tub acústic.
 |
| el fonògraf de 1877 |
història un so: una cançó infantil. L'invent, tenia, però dos inconvenients notables:
el so era dur i metàl·lic amb pèrdua de les consonants menys vibrants com les
esses dobles i, d'altra banda, el cilindre després de 5 o 6 audicions esdevenia
inservible pel desgast.
L'any següent, el 1878, l'inventor americà va crear la Edison Phonograph
Company juntament amb Gardner Hubbard (el sogre d'Alexander Graham
Bell, l'inventor del telèfon). En entrar en contacte amb Edison, Bell va conèixer
el fonògraf i s'hi va interesar, aportant tot seguit tres important millores: va
substituir el pesant estilet per una agulla lleugera, va canviar el cilindre
recobert de paper d'estany per un cilindre recobert de cera i va
substituir la manivela per un motor elèctric. Amb aquestes millores Bell
va crear la American Graphophone Company que comercialitzava aquest
aparell que va anomenar: grafòfon.
 |
| grafòfon |
Deu anys més tard, el 1888, Edison, empipat pels progressos de Bell, va crear
el seu nou fonògraf amb cilindre de cera alimentat per bateries i va fundar la Edison
Phonographic Works.
 |
| nou fonògraf d'Edison (1888) comercialitzat per a la llar (home) |
drets de venda dels seus aparells per als Estats Units tant a Bell com a Edison. Poc
després, el 1891, Edison feia els primers enregistraments històrics en gravar a
Hans von Bülov dirigint l'Heroica de Beethoven al Carnegie Hall i poc més tard al
violinista Pablo Sarasate.
 |
| Jesse H. Lippincott |
El 1894 Lippincott va fer fallida i amb el temps Edison va poder recuperar la
major part de les franquícies de Lippincott però es va trobar amb una empresa
que no volia vendre-les: la Columbia Phonograph Company (embrió de la futura
Columbia Broadcasting Systems o CBS).
L'aparició del disc i el naixement de la indústria: Emil Berliner
Per la seva banda el 1884 l'enginyer d'origen alemany Emil Berliner va bandonar
l'empresa de Bell i es va posar a experimentar gravant la primer composició musical
religiosa -The Lord's Prayer- que encara es conserva als arxius de la BBC (la ràdio
pública britànica). El 1885 Berliner va estar treballant per fer enregistraments sobre
un disc pla en comptes d'un cilindre i el 1888 va presentar el seu invent anomenat
disc i que consistia en un plat lacat recorregut per una agulla que feia un solc en
forma d'espiral. Però no es va conformar amb això, sinó que va inventar i patentar
un sistema de producció en sèrie de còpies creant així la indústria
d'enregistraments i batejant el seu aparell amb el nom de gramòfon.
 |
| Emile Berliner |
 |
| gramòfon |
L'aparell de Berliner era millor que el d'Edison ja que tenia més dinàmica
(captava millor les diferències entre fort i fluix), només necessitava una
botzina per a l'amplificació i els discos eren molt més manejables i
transportables que els cilindres. Nou anys més tard, el 1897 l'empresa de
Berliner, la National Gramophone Company guanyava molts diners i a l'any
següent, 1898, es creaven les sucursals britànica (futura EMI) i alemanya:
Deutsche Grammophon Gesellschaft.
El 1900 Eldridge Johnson, soci de Berliner, va compral al pintor Francis
Barraud els drets de reproducció del quadre "His Master's Voice" (amb
el gos Nipper) que aviat esdevindria la marca més famosa de la història en
canviar el fonògraf d'Edison pel gramòfon de Berliner, fins al punt que
l'empresa acabà per prendre el nom del quadre: en castellà seria La Voz de
su Amo.
 |
| His Master's Voice, de Francis Barraud |
El 1902 els citats Berliner i Johnson varen fundar la Victor Talking Machine
Company (embrió de la futura RCA) amb l'incorporació d'una important novetat:
els seus discos es podien gravar per les dues cares. Aleshores es va començar
una cursa per crear-se un repertori per tal d'atreure el públic i així es varen
enregistrar artistes com la famosa soprano Adelina Patti, el violinista Joachim,
amic de Brahms, el tenor Enrico Caruso o el baix Feodor Txaliapin. Per fi, el
1903 la Gramophone Company italiana va enregistrar la seva primera òpera
completa (Ernani, de Verdi) que ocupava 40 discos d'una sola cara (d'uns 4
minuts cadascuna). Aquest negoci tan lucratiu va conèixer una primera
ensopegada el 1923 quan va aparèixer la ràdio i la venda de gramòfons i
discos va caure de manera preocupant. La recuperació vindria una mica més
tard gràcies a l'enregistrament elèctric.
L'enregistrament elèctric i els discops de "pedra"
Gràcies als esforços combinats de l'americà Joseph Maxfield, de la companyia Bell
i dels britànics de la delegació de His Marter's Voice, el 1925 es creà l'enregistrament
elèctric que substituïa la botzina gravadora i amplificadora del gramòfon així com el seu
diafragma i l'agulla per un micròfon condensador, un tub amplificador i una agulla
o braç fonocaptor dotat de potència electromagnètica. Donat que l'energia
generada pel procés elèctric era molt més gran els solcs del disc gravats d'aquesta
manera tenien un nivell de so molt millor i una més gran gamma dinàmica que els de
procediment acústic. El primer enregistrament elèctric es feu del pianista Alfred Cortot
tocant Schubert i Chopin per a la Victor americana. El 1926 es fixà la velocitat del gir
dels discos en 78 r.p.m. (revolucions per minut) en comptes de les 80 de fins aleshores
i el nou disc durava uns cinc minuts per cara: eren els anomenats "discos de
pedra", no perque estessin fets d'aquest material sinó perquè eren molt durs, groixuts
i pesants. Tenien un gran inconvenient: eren molt fràgils i un cop els trencava i
esdevenien inservibles.
 |
| el gramòfon elèctric |
 |
| el disc de 78 r.p.m. o disc de "pedra" |
El so al cinema
Amb l'antecedent del so sincronitzat que va fer D. W. Griffith el 1921 per al seu film
Dream Street, el 1926 la productora Warner Bros., que aleshores passava per greus
problemes econòmics va produir el primer film sonor: Don Juan, dirigit per Alan
Crosland amb nombrosos números musicals que se sentien sincronitzadament però
amb els dialegs en silenci i acompanyats per cartells com en el cinema mut. L'any
següent, 1927, però, va produir ja el primer film parlat i sonoritzat de principi a fi:
The Jazz Singer (El cantor de jazz), també dirigit per Alan Crosland. Des d'aleshores,
tret d'algunes excepcions, el cinema ja fou sonor per sempre més.
 |
| El cantor de jazz |
Als anys 30 es crearen als Estats Units i Europa nombroses societats musicals que
s'anunciaven en diaris i revistes especialitzades anunciant que determinat gran músic
enregistraria un repertori i qui volgués tenir-lo podia subscriure-s'hi. El fenòmen va
tenir un gran èxit i es feren col·leccions de les simfonies de Sibelius o de Mahler,
que es publicaren en milers d'exemplars.
La cinta magnetofònica i la Hi-Fi
El 1935 la companyia alemanya Telefunken-AEG féu la primera demostració
pública del magnetòfon i la gravació sobre cinta magnètica i l'any següent, la
també alemanya BASF gravava la 39a simfonia de Mozart dirigida per Sir Thomas
Beecham que encara es conserva i té prou bona qualitat.
 |
| el magnetòfon |
Als anys 40 les millors orquestres i directors eren molt sol·licitats per a enregistrar
les principals obres clàssiques amb noms com Knappertsbusch, Furtwängler o
Toscanini. Just acabada la Segona Guerra Mundial la britànica DECCA va
popularitzar les sigles Hi-Fi (High Fidelity) que varen constituir des d'aleshores el
reclam dels enregistraments de qualitat.
El naixement del vinil: l'LP i el single
El 1948 la indústria química va treure el clorur de polivinil, un plàstic que era capaç
d'enregistrar discos de gramòfon amb un mínim soroll de superfície, admetia una
llarga durada i era flexible. El primer pas discogràfic va correspondre a la CBS
que va treure el primer LP (long play o disc de llarga durada) que girava a 33,3
r.p.m. Quasi simultàniament la RCA Victor va llançar el primer single a 45 r.p.m.
o disc de vinil petit que durava poc més de 5 minuts per cara i que va permetre
l'accés a la música enregistrada dels joves. Poc més tard l'alemanya Deutsche
Grammophon Gesellschaft va investigar el microsolc variable (major o menor
estretament dels solcs segons la dinàmica amb tant d'èxit que els seus dics arribaven
fins als 30 minuts per cara. Als anys 60 totes les discogràfiques feien enregistraments
amb microsolc variable.
 |
| l'LP de vinil amb microsolc variable |
Altra vegada el cinema: les pistes, el doblatge i l'estereofonia
El 1952 es va presentar a Nova York el primer film en Cinerama amb un so de
pistes múltiples que feia córrer el so d'un cantó a l'altre de la immensa
pantalla. De fet aquest sistema de so, basat en la cinta magnètica, va revolucionar
el doblatge cinematogràfic ja que per primera vegada es podien substituir els
diàlegs d'una pel·licula sense afectar als sons d'ambient ni a la música, ja que fins
aquest moment quan es posaven les veus s'havia de fer a costa de la banda sonora
original (cosa que va passar amb tots els films doblats entre el naixement del sonor
i el 1952. Això va esperonar els departaments de recerca de les discogràfiques
i aviat s'adonaren que era prou senzill gravar un senyal esquerre i un senyal dret i
el 1957 la Columbia va treure els primers enregistraments estereofònics (del grec
stereós, sòlid, i phoné, so; és a dir so amb tres dimensions) que donaven al so
relleu i direccionalitat. El so estereofònic va aconseguir un quàdruple benefici
en la qualitat de percepció: millora de la qualitat en repartir competències entre
els dos canals i altaveus, augment de la gamma dinàmica des del pianissimo fins
al fortíssimo, localització de les fons sonores i creació d'un espai sonor ambiental
a causa de la distància dels altaveus. Aquesta aportació va fer que els
enregistraments fets entre el 1957 i el 1967 fossin el de més alta qualitat i fidelitat
amb un sens fi d'enregistraments de grans músics com Otto klemperer, Bruno
Walter, Dietrich Fischer-Dieskau, Maria Callas, Renata Tebaldi, etc.
 |
| posició ideal per a gaudir de l'estereofonia |
A finals de la dècada dels 60 va aparèixer la cassette (cinta magnètica molt
estreta que permetia enregistrar dues hores de música en una cinta inserida en
una caixeta -cassette, en francès- de 10cms per 6,5 cms per 1,2 cms. A finals
dels setanta es va perfeccionar el sistema per eliminar el soroll de fons dels
enregistraments (aparició del Dolby) i es divulga la quadrafonia (quatre punts
d'emissió sonora i per tant emissió envolvent) que tindría un gran èxit en el
cinema però fracassaria en l'enregistrament de discos per a les llars. El 1976 la
Conferència de la Unesco (organisme cultural de l'ONU) fa declarar que el
fonograma (so enregistrat) era matèria cultural i obra artística equiparable al
llibre i per tant amb els mateixos drets i protecció.
El sistema digital i el CD
A finals de la dècada dels 70 va aparèixer el sistema d'enregistrament digital.
Això volia dir que s'enregistrava el so a partir de codificacions per dígits (0 i 1)
per ordinador que es contraposava a l'enregistrament analògic en el qual
qualsevol defecte en l'acte d'enregistrar o d'editar l'enregistrament suposava
una distorsió (o menor analogia) amb l'original a l'hora de reproduir. El so
digital permetia tres avantatges: nou augment de la gamma dinàmica, una major
clarificació de les textures i una supressió pràcticament total del soroll de fons.
Finalment, amb els anys 80 varen arribar els compact disc que permetien
eliminar el fregament (i conseqüent desgast) agulla-disc per una lectura amb
raig làsser i per tant sense desgast, a banda de la reducció del tamany del disc
i la major durada (fins a 79 minuts de música) sense haver-lo de girar.
Dos elements de la música: la forma i el gènere
Anomenem forma a l'estructura que ha seguit el compositor en
compondre una determinada obra. Aquesta estructura es referir-se a les
diferents seccions que construeixen l'obra (com vam veure en parlar de
l'estructura de les melodies -tema 2- on varem parlar de forma binària,
ternària, rondó i fuga) però que inclou també dues formes més molt
importants però que no veurem en aquest curs: el tema amb variacions
i la sonata.
El concepte de forma, però, pot referir-se però a un pla més ampli, a obres
completes classificables en diverses categories. Vegem quines són aquestes.
Majors: aquelles obres musicals que consten de diferents parts o moviments
o són de grans dimensions.
Menors: aquelles obres musicals d'un sol moviment o curta durada (usualment
d'entre 5 i 10 minuts).
Estructurades: que han estat compostes a partir d'una estructura prefixada
(una sonata, una forma binària, una fuga, etc.).
Lliures: no segueixen cap estructura coneguda i per tant el compositor ha
treballat amb llibertat total.
Vocals: aquelles que requereixen veus humanes tan soles, a cappella, com
acompanyades amb instruments.
Instrumentals: les que només requereixen instruments, sense cap veu.
musicals segons la finalitat i funció per a la qual han estat compostes. Així
distingirem les categories següents:
Música religiosa: sempre vocal i de temàtica religiosa, però pot ser de
dues menes:
litúrgica: que respon a les cerimònies pròpies de
l'església, com una missa o unes vespres)
no litúrgica: de temàtica religiosa però no destinada
a cap cerimònia religiosa, com un oratori.
Música profana: anomenem així a tota la música que no és religiosa.
Aquesta presenta les següents classificacions.
popular: la que està feta pel poble i per tant sovint per
gent que té menys coneixements musicals.
D'aquesta en distingim dues menes:
folklòrica o tradicional: feta per a les festes
i actes d'una comunitat
geogràfica determinada
(la catalana, l'andalusa,
la tirolesa o la tibetana)
urbana o moderna: nascuda al segle XX a les
ciutats i destinada al consum
massiu gràcies als moderns
mitjans de comunicació que
l'han convertida en un gran
negoci.
Música culta: és la que sovint anomenem impropiament clàssica, que
està feta per músics amb un profund coneixement del
llenguatge, la tècnica i la història musicals i que amb el temps
és considerada la màxima expressió artística musical. Dins
d'aquest apartat hi distingim quatre possibilitats diferents:
pura: quan el compositor l'ha creada sense tenir en compte
cap qüestió aliena a la pròpia música, pensant només
en termes musicals (una simfonia, per exemple).
descriptiva: quan el compositor intenta traduir un fenòmen
extramusical al llenguatge musical (per exemple
una tempestat, un paisatge o una pintura).
programàtica: quan el compositor compon la música a partir
d'un text previ que li ha agradat, independentment
que inclogui el text o no (per exemple un lied,
inclou el text, però un poema simfònic no).
dramàtica: quan el compositor posa música a una obra destinada
a ser representada dalt d'un escenari (per exemple
una òpera, un ballet o la música que acompanya
una representació teatral).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada