Anomenem art al treball que fa algú sobre diversos materials amb una intenció
creativa.
Fixem-nos que hi ha dues condicions per a l'art: que hi hagi treball (feina,
elaboració, per això no considerem art la natura: un paisatge) i que hi hagi
intenció creativa, és a dir que volguem fer quelcom nou, que abans no existia.
Per això no considerem art la fabricació de cotxes: dóna molta feina però no
creem res de nou, sinó que repetim un model ja establert (ben diferent del que
fa el dissenyador que crea un nou model i que, per tant, ja pot ser considerat
artista).
La música una de les arts
Des de l'antiguitat clàssica (fa més de dos mil anys) la civilització occidental
ha distingit sis arts diferents: pintura, escultura, arquitectura, literatura,
música i dansa. A finals del segle XIX (fa una mica més de cent anys) s'hi va
afegir el cinema, que se'l va anomenar el setè art. Fixem-nos en cadascuna de
les arts.
1.- La pintura és l'art de les formes i els colors sobre una superfície plana.
Com veieu hi ha dos conceptes fonamentals: formes i colors.
2.- L'escultura és l'art de les formes amb volum. Hi ha doncs també dos conceptes
fonamentals: formes i volum, és a dir obres que ocupen un espai amb tres
dimensions: altura, amplada i fondària.
3. L'arquitectura és l'art d'organitzar els espais pels quals es mou la persona. En
aquest sentit, l'arquitectura inclou l'urbanisme i la jardineria. Fixem-nos que també
hi ha dos conceptes fonamentals, un d'evident, l'altra més ocult en aparença: l'espai,
és a dir el volum que ocupa amb amplada, fondària i altura i que sempre té un
tamany mínim per tal que les persones hi poguem entrar. L'altre concepte és la
limitació de l'espai, és a dir amb quines formes, materials, etc. delimitem aquests
espais.
4. La literatura és l'art de combinar les paraules. Hi ha dues condicions, una d'evident,
l'ús de les paraules, i un altre que pot passar més desapercebut: el temps. Recitar
paraules o llegir-les requereix temps, sense ell no hi ha literatura possible.
5. La música és l'art d'organitzar els sons de manera creativa. Requereix dos elements
tot i que n'hi ha un que com en la literatura passa desapercebut. L'element evident és
el so, i el que passa més desapercebut torna a ser el temps. La música es desenvolupa
en el temps i sense ell no n'hi pot haver.
6. La dansa és l'art del moviment del cos en l'espai. Fixem-nos que aquí en calen tres
d'elements obligats: el cos humà, l'espai tridimensional per tal que es pugui bellugar i,
una altra vegada, el temps, ja que els diferents moviments del cos es desenvolupen
en el temps.
7. El cinema és l'art de les imatges en moviment. Aquí tornem a tenir tres elements en
joc: les imatges, el moviment, i, una altra vegada, el temps per tal que les imatges
puguin moure's a raó de 24 per segon en el cinema i de 25 per segon a la televisió
analògica i 60 o més en la televisió digital d'alta definició.
Si observem les set definicions anteriors veurem que les tres primeres són
independents del temps i que passi el temps que passi no canvien, per això
les anomenem arts estàtiques. Mentre que les quatre darreres estan
obligadament lligades al temps i van canviant conforme passa el temps: les
paraules que llegim o escoltem ara són diferents que les que llegíem o
sentíem fa un minut, els sons que sentim ara són diferents que els que
sentíem fa un minut, els moviments del cos que veiem ara són també
diferents dels de fa un minut i les imatges que veiem moure's ara han
canviat respecte a les de fa un minut. Per això aquestes quatre són
anomenades arts dinàmiques, perquè canvien en el temps.
El llenguatge musical
Hem dit que la música és l'art d'organitzar el sons de manera creativa.
Efectivament, però això és sempre un fenòmen igual? No perquè cada
zona del món té una manera pròpia de crear els sons, amb uns instruments
i unes maneres d'organitzar-los que varien molt d'un lloc a l'altre. És per
això que sonen tant diferents la música occidental de la música xinesa, o
de l'índia o de l'àrab. Àdhuc dins de cadascuna d'aquestes zones la música
pot canviar força d'un lloc a l'altre: fixem-nos per exemple que diferent que
sona la música flamenca andalusa d'una sardana o un pasodoble d'un vals.
 |
| una orquestra occidental |
 |
| música xinesa |
 |
| música índia |
 |
| música flamenca |
 |
| música de sardanes |
La música no és un llenguatge universal
Per tant cal que fem un aclariment sobre una idea que sovint es confon. Es diu
que la música és un llenguatge universal però fixem-nos que només ho és en la
mesura que davant d'una música tothom sent els mateixos sons, però no tothom
comprèn o entén el mateix -és a dir, no tothom té les mateixes emocions- ja que
per a un occidental la música xinesa o índia se li fan molt pesades perquè no les
coneix i un oriental difícilment suporta la música folklòrica occidental si no la
coneix. És a dir que la música té moltes maneres d'expressar-se. Totes les
músiques impliquen el temps i aquest implica la memòria, i tot això fa que
recordem millor allò que ens és familiar que allò que ens resulta aliè. Per tant
direm que per a conèixer la música cal conèixer el llenguatge musical que s'hi fa
servir. En aquest curs ens centrarem en el llenguatge musical occidental que és el
que ha portat a la música que s'escolta avui a Europa i Amèrica principalment.
El so, la primera matèria de la música
El so és la matèria principal amb que treballa la música, però què és el so?
El so son vibracions que fa un objecte que es propaguen en l'espai per ones
i que són captades pels éssers vius. Que el so és vibració ho pot observar
qualsevol mirant com vibra la corda d'una guitarra quan la polsem.
 |
| cordes vibrant d'una guitarra |
(quantes vegades vibra per segon) i l'amplitud de la vibració (quina distància
la separa de la posició de repós quan vibra). Per a mesurar les vibracions
d'aquestes dues maneres i veure'n la representació gràfica existeix avui un
aparell anomenat oscil·loscopi.
 |
| oscil·loscopi |
 |
| aquí veiem tres sons de freqüències diferents però només dues amplades diferents (el verd i el groc tenen la mateixa amplada) |
En la seva pantalla s'hi dibuixa el so en forma d'ona sobre una eix de coordenades,
l'amplada es refereix a la frequència i l'alçada a l'amplitud. Vejam dues imatges, en
una s'hi poden veure sons de freqüències diverses i en l'altre sons de dues amplades
diferents (fig.2).
 |
| cinc sons de freqüències diferents però igual amplitud |
 |
| dos sons d'amplitud d'ona diferent però igual freqüència |
Com a regla general es pot assegurar que una major freqüència correspon a un
so més agut que un altre de freqüència menor i que una major amplitud correspon
a un so més greu que un altre de menor amplitud.
A més a més l'oscil·loscopi permet veure si la forma de l'ona és regular, cosa que
vol dir que correspon a un so amb una altura musical determinada, és a dir a una
nota, o si és irregular, i en aquest cas vol dir que el so no té cap altura musical
determinada i per tant que no és una nota musical sinó un soroll. En música
anomenem soroll els sons que no tenen altura determinada i sons els que si que la
tenen. Vejam dues imatge d'oscil·loscopi amb un so i un soroll (les dues imatges
anterior corresponien a sons ja que totes dues eren perfectament regulars).
 |
| aquest so té les ones perfectament regulars |
 |
| això tan irregular és un soroll |
una pedra en un estany que comencen fent un cercles petits que es fan fent
grossos i es van allunyant i que com més lluny menys ondulació presenten fins a
perdre's. La única diferència és que el so es propaga en l'espai i no en una
superfície i per tant ho fa en les tres direccions i en forma no de cercles sinó
d'esferes. Vejam un esquema en que dos objectes diferents són obligats a vibrar
per un estímul exterior.
 |
| quatre imatge d'aquest procés en pla (com a la superfície de l'aigua) imagineu-vos però que són esferes si ho apliquem al so. |
La vibració que fa un objecte es transmet a través d'un mitjà fent que cada
partículadel medi rebi l'impuls de la vibració però no es bellugui i només
transmeti l'energia vibratòria a la del costat fins a arribar al nostre timpà que
es posa a vibrar com a darrer element de la cadena, igual que passa amb aquelles
boles d'acer que pengen d'un bastidor i que quan la d'un extrem pica les del mig
aquestes no es belluguen però transmeten l'energia cadascuna a la del seu costat
fins que la darrera surt disparada com si hagués estat al costat de la primera.
 |
| quan la bola de la dreta pica la del seu costat les tres del mig no es belluguen i surt disparada la de l'esquerra |
següent: com més dens sigui un medi millor conduirà el so i com menys
dens sigui el conduirà pitjor. La densitat en física és la massa d'una
substància per unitat de volum, de manera que un tros de ferro té molta
més densitat que l'aire que hi ha dins d'un globus aerostàtic. Quan parlem
de la transmissió del so el medi sol ser, la major part de les vegades, l'aire
que, com tots els gasos té poca densitat i per tant, és un dels pitjors
transmissors del so que existeixen. És per això que quan ens separa una
distància no massa gran d'una font sonora de de mitjana intensitat ja no la
sentim: la causa rau en la mala transmissió aèria del so. Això a primera vista
pot semblar un inconvenient però de fet és un gran avantatge ja que d'aquesta
manera "filtrem" molts sons no desitjats, si l'aire transmetés el so molt bé
sentiríem un caos de sons que en provocaria un fort maldecap. Hem dit que
com més dens és un material millor transmet el so, és per això que els líquids,
com l'aigua, són molt millors transmissors dels sons que els gasos i els sòlids
molt millors que els líquids. Vegem-ne un quadre comparatiu.
En l'aire el so En l'aigua el so En l'acer el so
es propaga a 331 es propaga 1435 es propaga a 5.000
metres per segon metres per segon metres per segon
Però, aneu amb compte, si no hi ha un medi de propagació, el so no es podrà
sentir. És el famós experiment de Robert Boyle que va situar una campaneta en
l'interior d'una bola de vidre de la qual en va extreure l'aire fent el buit. La
campaneta malgrat ser agitada no es podia sentir. Quan tornava a haver-hi aire,
es tornava a sentir.
 |
| l'esfera de vidre de Robert Boyle amb un mecanisme per fer-hi el buit |
És per això que les balenes es poden comunicar a molta més distància que els
elefants, aquests ho poden fer a 4 o 5 kms. de distància i les balenes a centenars
de kilòmetres -superant àdhuc el miler-. L'aigua és unes 5 vegades millor
transmissora del so. Però no és l'únic causant d'aquesta comunicació a tanta
distància. L'altre causant és l'ús d'infrasons per part d'aquests aimals. Vejam els
ultrasons i els infrasons.
Ultrasons i infrasons
L'oïda humana és capaç de captar els sons compresos entre 20 vibracions per
segon i 20.000 vibracions per segon. Si el so és més agut i vibra a velocitat més
gran de les 20.000 vibracions per segon no sentim res, són el que anomenem
ultrasons. Un clar exemple d'ultrasò és el xiulet específic per a gossos, aquests
animals, que tenen l'oïda molt més fina que nosaltres, el senten i venen quan el
bufem, però nosaltres no sentim res. Igual passa amb els sons que es troben per
sota de les 20 vibracions per segon. Els elefants, com que són tan grans són
capaços de fer sons molt greus que nosaltres no podem sentir però que a ells els
permeten comunicar-se a grans distàncies. Fixeu-vos en una altra regla: com més
gros és un cos fa sons més greus. I encara una altra regla: els sons més greus es
propaguen millor i més lluny que els més aguts. Això ho hem comprovat tots
quan passant pel costat d'una discoteca no sabem quina cançó tenen posada (sona
amb sons relativament aguts) però en canvi sentim perfectament el bum-bum del
ritme que està fet amb sons greus. Degut a aquesteslleis les balenes blaves, que
són els animals més grans que hi ha hagut mai a la terra, (fan uns 30 metres de
llargada i pesen unes 150 tones) es poden comunicar a centenars -i fins i tot a
milers- de kilòmetres de distància. Pensem que una balena blava és unes 30
vegades més gran que un elefant i per tant pot fer sons molt més greus. A més
la balena es comunica per l'aigua i l'elefant ho fa per l'aire. Mireu les relacions
de mida duna persona, una jirafa amb un braquiosaure i d'aquest amb la balena
blava.
 |
| a la dreta a dalt el braquiosaure i a sota la balena blava |
El mecanisme de l'oida humana
Aquí tenim un dibuix de la secció de l'oïda humana amb les seves parts principals.
 |
| secció de l'oïda humana |
El camí que fa el so en arribar a la nostra oïda
El so es recollit per l'orella que té els replecs que té perquè ajuden a redireccionar
el so cap a l'interior i el timpá. El timpà vibra i transmet la vibració als tres ossets
que fan de reductors (disminueixen la força de la vibració per adaptar-la a la segona
membrana, molt més i petita i dèbil: la còclea. Aquests ossets són els més petits del
cos humà. El que rep el nom de martell en ser mogut pel timpà al qual està soldat
pica (per això es diu així) sobre l'osset següent que s'anomena per això enclusa
(mireu la foto)
 |
| martell i enclusa |
i l'enclusa pica damunt de l'estrep i el fa vibrar. Si us hi fixeu aquest darrer os té
forma d'estrep, la peça que serveix per a posar el peu quan es munta a cavall:
 |
| os estrep |
aquest os que només fa 2,5 mms. està enganxat a la membrana còclea, molt petita
i delicada que l'estrep fa vibrar i la còclea fa vibrar el líquid que hi ha al vestíbul i
al cargol, movent els pèls microscòpics que hi ha en aquest i excitant així el nervi
auditiu que transporta la informació al cervell i aleshores hi sentim: només quan el
cervell interpreta el senyal.
Les tres condicions perquè hi hagi so
Per a que hi hagi un so obligatòriament hi ha d'haver tres elements en joc: la font
sonora o material que vibra, el medi de propagació o material que transmet les
ones sonores i un receptor, que capti les ones sonores i senti el so. Si falla
qualsevol de les tres no hi ha so.
Les qualitats del so
Són quatre: altura, durada, intensitat i timbre.
Les quatre expressen les diferents qualitats del so i les quatre tenen la seva manera
de plasmar-se en una partitura.
L'altura és la qualitat del so que permet classificar els sons en aguts (alts i prims)
i greus (baixos i gruixuts). En una partitura l'altura dels sons s'expressa amb les
notes musicals. Com més amunt escrivim les notes més aguts són els sons i
viceversa.
 |
| l'escala de les notes en clau de sol |
La durada és la qualitat del so que permet classificar els sons en llargs i curts. En
una partitura s'expressa amb les figures musicals. Aquí tens les principals.
 |
| les cinc figures principals |
Fixa't que cada figura equival al doble de la següent o a la meitat de l'anterior. Si et
fixes en els números de l'esquerra (1,2,4,8,i 16) veuràs que en una rodona hi caben
dues blanques, quatre negres, vuit corxeres i 16 semicorxeres.
La intensitat és la qualitat del so que permet classificar els sons en forts i fluixos.
En una partitura s'expressa amb aquests símbols que són les inicials de paraules
italianes.
 |
| els símbols d'intensitat |
El timbre és la qualitat del so que permet classificar els sons segons el tipus de
font sonora. En una partitura s'expressa posant els noms dels instruments que hi
intervenen al principi i amb indicacions afegides quan és necessari en el moment
adequat (amb sordina, pedal, etc.)
 |
| el començament d'una partitura amb les indicacions de timbre: veu i instrument |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada