3 - Els elements de la música i com s'escriuen (II)

LA TEXTURA

S'anomena textura a la manera com es combinen els tres principals elements de la 
música (ritme,melodia i harmonia) per a formar una mena d'"entreteixit". Ara que hem
vist els tres elements principals i com s'escriuen en la partitura cal aturar-se en la textura
i la seva expressió gràfica. Hi ha dos menes principals de textura: la monofonia o textura 
monofònica, que vol dir que només té una melodia (de mónos, que en grec vol dir únic,
i phoné que en grec vol dir so) i la polifonia que vol dir que consta de dues o més
melodies simultànies (de polýx, que en grec vol dir nombrós i phoné, que en grec vol dir so).


La monofonia

Com que la monofonia només té una melodia no pot presentar cap més aspecte que el
que aquesta melodia pot oferir-li.


La polifonia i els seus tipus

En canvi quan parlem de polifonia la manera com es combinin les diverses melodies
que la formen defineix tres subtipus: l'homofonia, el contrapunt i la melodia 
acompanyada. Però que volen dir aquests termes? Anem-ho a veure.


L'homofonia

Es produeix quan les diverses melodies que formen la polifonia van al mateix
ritme i per tant progressen formant acords perfectament definits. La paraula
ve d'homós (que en grec vol dir igual per a tots, comú) i phoné (so). Vegem
una partitura típica d'homofonia.

Si ens hi fixem, veurem que tret d'algunes excepcions en que s'afageix una negra a una
o dues veus o s'anticipa una veu, la major part del temps les quatre veus van al mateix
ritme. Vegem ara com sona aquest principi d'aquesta obra de Mozart.

ENC016 - Ave verum corpus, W. A. Mozart (encore)
PE01a - Ave verum corpus, W. A. Mozart


El contrapunt

És la textura polifònica en la qual les diverses melodies conserves la seva pròpia
independència i llibertat rítmica per la qual cosa els acords, encara que presents
són molt menys evidents. Vegem ara la partitura següent.

Fixem-nos que cada veu té el seu propi ritme. Escoltem ara com sona això.

ENC021 - Rèquiem, Mozart, Kyrie (encore)
PE01b - Rèquiem, Mozart, Kyrie


La melodia acompanyada

Anomenem melodia acompanyada a la textura que té una melodia principal "vestida" per
altres melodies i acords secundaris per tal de ressaltar-la. És el cas de sempre que trobem
la veu humana acompanyada d'un o diversos instruments musicals. Vegem-ne un exemple.

Si t'hi fixes hi ha una veu que canta i un piano que l'acompanya. Vegem com sona.

ENC022 - Gretchen am Spinnrade, F. Schubert (encore)
PE01c - Gretchen am Spinnrade, F. Schubert


Si t'hi has fixat el que fa el piano no és el més important, sinó que és el que canta la veu
el que és clau. El piano, doncs, només acompanya, encara que, com en aquest cas, ho
faci magníficament. Però perquè sigui melodia acompanyada no cal que algú canti, només
cal que sentim una melodia que destaqui per damunt d'un acompanyament. Fixem-nos en
la partitura següent.

Si t'hi fixes veuràs que la melodia principal està marcada en vermell i la resta de notes que es veuen formen
melodies secundàries, és a dir, l'acompanyament. Escolta com sona i fixa't en la melodia principal i en
l'acompanyament per separat.

ENC023 - Impromptu Op 90, nº 3, F. Schubert (encore)
PE01d - Impromptu Op 90, nº 3, F. Schubert


Una forma imitativa: la fuga

En la unitat anterior vàrem veure que la imitació era un dels recursos musicals més utilitzats,
i vàrem veure que donava lloc, entre d'altres formes musicals, al cànon, que consisteix en
en una melodia superposada però en temps diferents. És una forma prou coneguda de tots
vosaltres ja que quasi tothom n'ha cantat alguna vegada. Allà vèiem el Frère Jacques però
podriem citar-ne molts més tan coneguts com Visca la música, Londres crema, Dins la 
fosca tot d'una, etc., i alguns de compositors famosos com el Signor abate, de Beethoven.
Ara veurem una forma que també es basa en la imitació: la fuga. Consisteix en un tema
musical que és exposat només en començar la peça i que després les diferents veus que hi
intervenen (dues, tres, quatre, etc.) el van exposant successivament en combinacions del
que s'anomenen subjectes i respostes. Veuràs que encara que el tema és sempre igual no
sempre està sonant -hi ha fragments en que sona una música diferent, i que quan apareix
no sempre ho fa en el mateix to. Vegem l'exemple que vam veure en parlar de la imitació,
que era un fragment d'una fuga del Magnificat, de J. S. Bach.  Tornem a reproduir els
primers sistemes d'aquesta fuga que ja varem veure i fixem-nos-hi.

Ara observem que en el primer sistema la veu del baix comença el subjecte i l'acaba
en la caiguda del compàs 5, just quan comença la resposta del tenor que acaba a la
caiguda del compàs 9 just quan comença a sentir-se el subjecte altra cop en la veu
de la contralt que acaba en la caiguda del compàs 13 just quan comença la resposta
en la veu de les sopranos segones que no s'acaba fins a la caiguda del compàs 17.
Però fixa't que ara hi ha quatre compassos en que cap veu canta el tema fins que al
compàs 21 les sopranos primeres el reprenen com a resposta. Què és el que fa que
anomenem el tema subjecte en uns cassos (baixos i contralts) i resposta en altres
(tenors, sopranos segones i sopranos primeres)? Doncs molt senzill, la tonalitat en la
qual sona el tema. Els baixos són els primers a exposar el tema i per tant aquest serà
sempre el subjecte. Cada vegada que surti en el mateix to serà subjecte, si surt en un
altre to serà resposta. Els baixos canten el tema començant amb un mi que es repeteix:
mi, mi, mi, fa, mi, re, mi, fa sol. la, la, etc, Les contraltos (llevat de la primera nota
que és un re, per necessitats de l'harmonia) fan exactament les mateixes notes per tant
també exposen el subjecte. Però si mirem els tenors canten la, la, la, si, la, sol, la, si,
do, re, re, etc. és a dir ho canten una quarta més amunt per tant ja no fan subjecte sinó
resposta, igual que fan les sopranos segones i les primeres. Ara escolta aquesta fuga.

ENC024 - Magníficat, Sicut locutus est, Magnificat, J. S. Bach (encore)
PE01e - Magníficat, Sicut locutus est, Magnificat, J. S. Bach


Ara mira't la partitura d'orquestra d'aquest passatge fugat del tercer temps de la
cinquena simfonia de Beethoven.

I ara, mirant la partitura anterior, segueix com sona el fragment tocat per una orquestra simfònica.

PE02 - fragment del 3r temps de la 5ª simfonia, L. v. Beethoven


Barreges de textures

Finalment només cal aclarir que no sempre les textures es presenten soles sinó que, de
vegades, se'n presenten dues de simultànies com per exemple quan sentim un cor que
canta un fragment contrapuntístic acompanyat per una orquestra. Com el que veiem a
continuació.

Si ens hi hem fixat haurem vist que encara que el cor fa un clar contrapunt, l'orquestra
l'acompanya amb melodies secundàries diferents i per tant constitueix també una melodia
acompanyada. Ara escoltem el fragment seguint la partitura.

PE03 - fragment de l'inici de la Passió segons Sant Joan, J. S. Bach