5 - Els diferents tipus de conjunts vocals

Que és un conjunt vocal?

Un conjunt vocal és un grup més o menys gran de persones que es reuneixen per
interpretar música vocal.


Els dos tipus bàsics de conjunts vocals

En la música culta distingim els petits grups, fins a un  màxim d'uns vint integrants,
anomenats de cambra, dels grups mitjans o grans. Els primers poden cantar sense
un director visible, als segons els cal sempre un director.


Cant "a cappella" o acompanyat d'instruments

Anomenem cant a cappella una o diverses veus canten soles, sense cap mena
d'acompanyament instrumental. Hi ha molta música per a veus soles des de
l'edat Mitjana fins avui. Quan les veus no canten soles es diu que tenen
acompanyament instrumental. Qualsevol dels grups que veurem en aquesta
unitat pot actuar indistintament a cappella o amb instruments.


Els conjunts vocals de cambra

En aquest grups hi ha dos subgrups:

1 - Els conjunts que tenen de dos a nou cantaires que reben l'apelatiu genèric de
     conjunts de cambra però que reben un nom propi en cada cas: duo, trio,
     quartet, quintet, sextet, septet, octet i nonet segons que el el nombre
     d'integrants sigui de dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit o nou cantaires.
2 - Els conjunts d'entre 10 i 20 cantaires que reben el nom genèric de cor de 
      cambra.

En cadascuna de les dues categories distingirem sis tipus generals: els conjunts
de veus iguales: masculins o femenins, i els conjunts mixtes (amb veus
masculines i femenines) i, dintre cadascun d'aquests grups, els de veus infantils
i els de veus adultes.

L'expressió de cambra prové que la major part de la música que es feia en el
barroc (s. XVII i XVIII) era música que es feia en els palaus de la noblesa,
que era la que tenia els mitjans per mantenir músics al seu servei. Les cambres
dels palaus, encara que eren grans, no eren tan grans com un petit teatre i per
tant quan albergaven un concert no permetien més que un nombre reduït de
músics i un públic també reduït. D'aquí ve l'expressió de cambra per referir-se
als grups petits. A continuació veurem aquests conjunts d'un amb un i en
sentirem alguns exemples.


Duo

El duo és el conjunt format per dos cantants ja siguin adults o nens, masculins,
femenins o mixtes. És un dels conjunts vocals de cambra més freqüents i n'hi ha
a quasi qualsevol òpera i a moltes cantates i oratoris.

duo de veus masculines

PE28 - Duo, Don Carlo, Verdi, minut 2


Trio

El trio, que és el conjunt vocal format per tres veus, ja siguin adultes o infantils,
masculines, femenines o mixtes, és també força freqüent ja que abunda en les
formes citades: òpera, cantata i oratori.

trio de veus mixtes

PE29 - Trio, Magnificat, Bach


Quartet

El quartet és el conjunt vocal més freqüent entre els reduïts ja que permet reunir
les quatre veus tradicionals de la polifonia (soprano, contralt, tenor i baix) amb un
extensíssim repertori de música des del renaixement (segle XV) fins ara. De totes
maneres el quartet pot ser exclusivament masculí, femení o infantil, però la més
freqüent combinació és la mixta citada amb dues veus femenines (aguda i greu)
i dues veus masculines (aguda i greu).

quartet de veus mixtes

PE30 - Quartet, Rigoletto, Verdi


Quintet

El quintet vocal ja no és tant freqüent i potser la combinació més habitual sigui
 la de les quatre veus de la polifonia però amb la soprano desdoblada en una
soprano primera i una soprano segona.

quintet femení

PE31 - Quintet, Madrigal, Gesualdo


Sextet

El sextet és el conjunt format per sis veus amb qualsevol combinació possible.

sextet mixt

PE32 - Sextet, Lucia di Lammermoor, Donizetti


Septet

El septet és el conjunt format per set veus amb qualsevol combinació possible tot
i que la combinació de dues sopranos, dues contralts, dos tenors i un baix és una
mica més habitual.

septet mixt

PE33 - Septet, nadales


Octet

L'octet, que és un conjunt de vuit veus, degut a que és el doble exacte del
quartet permet el cant de la polifonia però amb dos cantaires per corda en
comptes d'un, aconseguint major projecció sonora. Hi ha altres combinacions
possibles però no són tan habituals.

octet mixt

PE34 - Octet, Simfonia, Bach


Nonet

El nonet és el conjunt format per nou veus tot i que no és gaire freqüent.

nonet masculí

Cor de cambra

Entre 10 i 20 cantaires (pot ser que, de vegades, arribi fins a 22 o 24 veus) tenim el
cor de cambra que pot actuar tant amb director com sense (més avall veurem les
tasques del director) però que si en l'actuació no té director no vol dir que no hi hagi
un director de facto que ha dirigit la interpretació en els assajos però que al concert
no es veu. De fet el quan el cor de cambra és més a prop dels 10 cantaires (o 12 o 14)
és més probable que actui sense director i quan és més a prop dels 20 és més
probable que ho faci amb director.

cor de cambra amb director

PE35 - Cor de cambra sense director



Els conjunts vocals mitjans

Hi ha conjunts vocals mitjans i grans. Els mitjans solen tenir entre 30 i 60
cantaires i s'anomenen cor o coral. Al nostre país en tenim uns quants: el
Cor Madrigal, el Cor Vivaldi, la Coral Càrmina, la Coral Sant Jordi, etc.
Aquestes formacions poden ser tan aviat mixtes, com masculines, femenines
o infantils. En el cas dels cors infantils n'hi ha un tipus específic format només
per nens, dedicats a la interpretació de música religiosa que està patrocinat
per alguna institució religiosa: l'escolania. A casa nostra és molt coneguda
la de Montserrat. Tots aquests grups sempre actuen amb director.

la Coral Sant Jordi, de Barcelona

l'escolania del monestir de Montserrat

El director

En tots els casos citats en els grups mitjans i també en els grups grans,
el relativament elevat nombre de cantaires requereix sempre un director.
El director és la peça fonamental del grup, tant és així, que en els cors
d'aficionats no professionals, el director sol cobrar de la quota que
paguen els cantaires. És un acte de justícia, ja que el director carrega
damunt de les seves espatlles la major part de la feina: en primer lloc
triar el repertori en funció del nombre de cantaires i, sobre tot, del
nivell qualitatiu del cor. En segon lloc ha d'estudiar el repertori de
manera que quan vagi als assajos ja sàpiga exactament quina interpretació
vol aconseguir. Per aconseguir-ho ha de documentar-se de l'època i l'estil
de les diverses pece que es cantaran al concert i aprendre's la partitura.
Durant els assajos ha d'anar corregint la manera de cantar de cadascuna
de les cordes (sopranos, contralts, tenors i baixos) per aconseguir l'estil, el
tempo i les dinàmiques que vol. Finalment, el dia del concert, la feina ja
està feta i poc li queda fer al director fora de mantenir la cohesió del grup
marcant algunes entrades, el tempo i les dinàmiques ja assajades. En alguns
casos en que la compenetració entre cor i director és prou gran, el dia del
concert pot fer que l'entrega del director a la música li faci sentir algun canvi
respecte al que s'havia assajat i si el cor està amatent, el seguirà  sense
problemes.
Diguem per acabar que el director, que quan dirigeix una orquestra sempre
porta la batuta (una vareta que prolonga i amplia el moviment de la mà) quan
dirigeix cors sol actuar sense batuta, només amb les mans.

la batuta només sol utilitzar-la el director quan dirigeix orquestra

PE36 - Cor Vivaldi, femení, Bach-Boada
PE37 - Coral Sant Jordi, mixta, motet Bach
PE38 - Cor Infantil Guiteras, mixt, Pachelbel
PE39 - Escolania de Montserrat, Virgo Veneranda


Els cors grans o orfeons

Els cors molt nombrosos, amb un mínim de 80 cantaires i un màxim
indefinit que pot superar àmpliament el centenar, a Catalunya i al País Basc
els anomenem orfeons i tenen una llarga tradició que ha permès agrupacions
corals tan antigues i sòlides com l'Orfeó Català, l'Orfeó Gracienc, l'Orfeó de
Sants, l'Orfeó Laudate , l'Orfeó Lleidatà o, al País Basc, l'Orfeón Donostiarra 
(de Sant Sebastià, en basc Donostia). Hi ha una excepció en aquesta
nomenclatura que són els cors adscrits als teatres d'òpera que mai s'anomenen
orfeons, com el Cor del Gran Teatre del Liceu que ateny les 80 veus. A la
resta d'Espanya no solen rebre aquest nom, com passa per exemple amb les
dues principals formacions corals de Madrid: el Coro Nacional de España i el
Coro de Radiotelevisión Española. També pel món hi ha nombrosos cors
d'aquesta mida amb fama internacional, molts afegits a les orquestres
simfòniques del mateix nom com el New Philharmonia de Londres o el Bach
de Munich, però també d'altres amb personalitat pròpia i independent com els
Viener Singverein (de Viena) o l'Ambrosian Chorus de Londres. El repertori
d'aquests grans cors, a banda de la música popular de cada país, és, sobre tot,
el gran repertori simfònico-coral que inclou cantates, oratoris, simfonies corals
i, de vegades, també òpera.

l'Orefón Donostiarra, de Donostia (Sant Sebastià)

Escoltem un parell d'exemples d'orfeó: un cantant a cappella (sense
acompanyament instrumental) i un altre amb orquestra i solistes. El primer
exemple pertany a l'Orfeó Català, una de les institucions musicals més
importants de la música del nostre país. Fundat per Lluís Millet i Amadeu
Vives el 1891 va ser l'entitat que va impulsar la construcció de la gran sala
de concerts modernista Palau de la Música Catalana i l'editor de la Revista
Musical Catalana, fundada el 1904 i encara en actiu.

interior de la sala de concerts del Palau de la Música Catalana

el vestíbul del Palau de la Música Catalana

anunci de principis del segle XX de la Revista Musical Catalana

El segon exemple és de la cèlebre Simfonia dels mil o Vuitena Simfonia de Mahler, que
requereix una enorme orquestra de més de 120 músics i un cor immens d'uns 500
cantaires. Aquí en veurem un fragment d'una interpretació que se'n va fer al Royal Albert
Hall de Londres.


PE40 - El cant de la senyera, Orefó Català
PE41 - Simfonia nº 8, inici, G. Mahler


Algunes agrupacions vocals diferents

Els Cors de Clavé

A banda dels casos citats hi ha, però, altres formacions corals estrictament no
catalogables com les que hem vist tot i que podriem assimilar-les fàcilment.
A Catalunya, per exemple, tenim els Cors de Clavé que tot i ser de fet un grup
de cors que sumen un gran orfeó de veus masculines, s'anomenen en plural
"Cors" ja que estaven dividits en diverses seus dels barris de Barcelona. Els
Cors de Clavé varen néixer el 1845 de la mà de Josep Anselm Clavé, músic,
poeta i polític que va crear en aquell any la societat coral Aurora que el 1850
va esdevenir La Fraternitat i el 1857 canvià pel nom Euterpe (la musa de la
música). Posteriorment es crearen multitud de societats euterpenses que
periòdicament s'aplegaven en el que amb el temps s'anomenaren els Cors
de Clavé. De fet Clavé amb aquests cors volia allunyar els treballadors
industrials de les tavernes (molts hi anaven en acabar la llarga jornada
laboral de 10 i 12 hores) per acostar-los a la cultura i a la música a la
vegada que feien de societats d'ajuda social en crear fons de malaltia,
pensions, etc. És per això que eren cors masculins, ja que en aquella
època encara treballaven molt poques dones a la indústria. En Clavé
va escriure la lletra i la música de totes les cançons que cantaven. Avui
els cors són mixtos, excepte quan interpreten les obres originals del propi
Clavé que són per a cor masculí. Escoltem-ne un exemple.

una secció dels Cors de Clavé a finals del segle XIX

PE42 - Les flors de maig, Josep Anselm Clavé


El grup d'havaneres

Una altre agrupació vocal típica del nostre país és el grup d'havaneres que
solen estar formats per quatre o cinc cantants masculins i s'acompanyen d'un
parell d'instruments musicals com l'acordió, la guitarra o el contrabaix. Són
homes ja que les havaneres provenen dels mariners catalans que anaven i
tornaven de Cuba al llarg del segle XIX i varen importar aquesta música
que rep el nom de la capital de Cuba i té un ritme molt característic. N'hi ha
en català i en castellà i és tradicional cantar-les i escoltar-les mentre es beu
un cremat (cafè, amb rom i condiments, flamejat). Vegem aquest ritme
i escoltem un exemple d'havanera.

grup d'havaneres

PE43 - El meu avi, Grup Serra de Marina


Els grups d'espiritual negres

De les moltes agrupacions que encara podríem incloure aquí, en citarem només
una, la dels grups que canten espirituals negres i jazz: hi ha pel món una pila
de grups (trios, quartets, quintets) que canten a cappella i difonen aquesta mena
de música. Un dels grups que més va excel·lir en aquest repertori fou The Golden
Gate Quartet: un grup que va néixer el 1934 i que encara que ha anat canviant de
cantaires encara roman actiu avui. La seva època més famosa va ser als anys 50.
Escoltem-ne un exemple.

The Golden Gate Quartet

PE44 - The Golden Gate Quartet, Mockingbird